L'Ajuntament de Monistrol de Montserrat ens va encarregar la lectura d'un manifest, en motiu del dia internacional contra la violència de gènere, organitzat per al passat dissabte, dia 27.
Na Marian Raméntol, va escriure expressament un text en format de prosa poètica, on denuncia les atrocitats absolutament humiliants a que es veuen sotmeses tristament moltes dones, i també molts homes i nens. I en Cesc Fortuny i Fabré, va realitzar una composició d'acompanyament amb bols tibetans, Campanes i Zinsha. Creant una atmosfera a estones angoixant, i a estones plena de lirisme.
Finalment, la lectura del manifest no va ser possible tal i com estava prevista. Malgrat això, varem decidir de fer-ne una gravació per tal d'immortalitzar-la, i aquí us la oferim juntament amb el text.
Per a festejar amb el sol, no s'han presizat mai permisos.
Si mirem bé, veurem un parell de peus que semblen fotogrames en desordre, com a petons condemnats per la censura d’un llenguatge equivocadament afruitat, ressonant per les canonades de casa teva, de casa meva.
Atrevim-nos a mirar, sense bombolles a les còrnies ni un cor espaordit a cada cella, perquè hi ha miralls que ens desafien a bocins, que no deixen que les ales reivindiquin la seva parcel·la de monòxid de carboni, hi ha miralls que escupen cardenals i ens deixen clavats a les aixelles d’una nit molt fosca.
Hem de mirar de front aquesta realitat on creixen les gavines enmig de conjugacions de colors violetes camuflats, amb el rumb ancorat als embornals plens de badalls, petons vençuts i boques penedides al límit del desastre.
Perquè dol des de la teulada, el lament en carn viva ens observa, amb els seus braços de pètals negres i aquesta aroma inconfusible que aconsegueix el costum, emmudeix per parlar de si mateix, i acaba dolent-nos també a nosaltres el rigor de les seves batalles.
Si mirem pels suburbis de les finestres veurem l’estranya amabilitat de les aigüeres, restes de carícies podrides, peladures d’alguns somnis, la calma dels vidres trencats, l’arquitectura antiga d’un rostre de dona memoritzant la sanefa dels plats escrutadors, condemnatoris, necessaris.Amb la feixuguesa de l’aire enfonsada als ulls, els genolls llepen un llardós passadís de records, parèntesis immutables i gerros de plàstic, el sublim silenci recorregut centenars de vegades amb molta decència.
La humitat al ventre i a les parets, sobrepassa el risc d’alguna cosa semblant a l’amor, com una mortalla, les mans a l’aigüera, com una làpida entre llavi i llavi.
Permetrem que el sol sàpiga a soga, a penjat en la seva última pregària?
Toquen a mort.
Dona, Tu que has mamat la tristesa líquida de les coses, no et resignis a passejar per sota del dia tot procurant no titllar de pederasta al sol quan acaricia a poc a poc la gespa, que no es queixa.
La llàgrima en ordre de combat, s’estimba monocroma pel cadàver anònim d’un pit, tanca de cop les cortines de la tarda, i dispara a boca de canó traduccions de la por cap als porus.
Ho permetrem?
Per festejar al sol, no s’han precisat mai permisos.
Text: Marian Raméntol Serratosa. Musica: Cesc Fortuny i FabréNovembre 2010.
